divendres, 18 de desembre de 2015

BON NADAL

En aquestes dates plenes de llum i de grans paraules, ens cal recordar algunes coses:

El naixement de Jesús no és una data de calendari. No sabem quin dia va néixer realment Jesús, ni si va néixer el 25 de desembre. De fet, la data en concret és simplement l’adaptació cristiana d’una festa pagana. Per a un cristià, Jesús ‘neix’ cada dia, quan ens estimem, quan recuperem la senzillesa i l’escalf dels infant. El podem fer néixer, doncs, cada dia quan fem el que ell ens va ensenyar.

El Nadal cristià celebra l’encarnació de Déu. És a dir, que Déu s’ha fet com nosaltres.
Això vol dir:

1.- Que Déu s’ha volgut fer home, com qualsevol, compartint el dolor i l’alegria dels humans. Déu no vol ser un Misteri sinó donar-se a conèixer en la figura de Jesús de Natzaret. Déu no abandona el món, sinó que s’hi fa present i concret. Per això ‘neix’, s’humanitza, es fa món.

2.- Que Déu no es presenta sota la figura del poder o de la grandesa, sinó ‘petit’; en un pessebre, en forma d’un infant, desvalgut, feble, sense llar.

3.- Que Déu es dóna a conèixer abans que res als pobres, als febles, als pastors que passen fred a la muntanya.

4.- Que Déu es dóna a conèixer a tothom –i per això els tres reis representen les tres races humanes que coneixien els jueus del seu temps.

dimarts, 10 de novembre de 2015

Dia Mundial de la Ciència al Servei de la Pau i el Desenvolupament

Aquest dia neix amb la intenció de renovar el compromís de la ciència com a promotora de la pau i el desenvolupament, posant un èmfasi especial al seu ús responsable en benefici de les societats i, en particular, a favor de l’eradicació de la pobresa i la seguretat humana. Alhora, pretén sensibilitzar la població de la importància de la ciència, bo i pal·liant els buits existents entre aquesta i la societat.

dilluns, 9 de novembre de 2015

EL SANT CRIST DE BALAGUER

Avui ens toca revisar una d'aquelles històries que es barrejen amb la llegenda: El Sant Crist de Balaguer.
Ja l'any 1585 trobem escrita la llegenda del Sant Crist que s'ha transmés de pares a fills a Balaguer i que tot seguit explicarem. Però sembla ser que tots els documents referents a l'arribada del Sant Crist a Balaguer van desapareixer, probablement cremats en la destrucció del Castell Formós.

La llegenda diu que la imatge del Sant Crist fou construida per Nicodem, que havia estat profundament commogut per la mort de Crist a la creu i volia fer reflectir aquell sofriment diví sobre la fusta. Va anar plasmant a poc a poc el cos de Crist però, en arribar a la cara, Nicodem no reeixia a representar tant sofriment. Després de molts esforcos estava cansat i descoratjat i s'adormí. Mentre dormia somnià que uns angelets feien el rostre a la imatge. Es despertà i veié esculpit en la fusta el rostre del Crist tal com ell volia fer-lo.

Nicodem va portar la imatge a la seva casa de Jerusalem. Maria i els apòstols la varen anar a veure i davant la perfecció d'aquella imatge, van agenollar-se i la van besar.

Durant una de les persecucions dels cristians, la imatge fou traslladada a Beirut, on fou venerada en un soterrani per un grupet de cristians que fugien dels turments. Un dia els cristians van haver de fugir i van deixar la imatge en un armari. Després de molts anys, aquella casa fou comprada per un jueu que es deia Eleazar More.

Eleazar More va ser acusat de ser cristià per uns jueus que varen descobrir la imatge en l'armari durant una festa. Eleazar, per desmentir l'acusació, va fuetejar la imatge i li va clavar un punyal al pit. Un gran doll de sang va brollar de la ferida i tots quedaren meravellats. Molts jueus es convertiren al cristianisme i durant molts anys el Sant Crist de Nicodem fou adorat en la sinagoga de Beirut, convertida en església catòlica.

Quan els àrabs van envair la ciutat de Beirut van tirar la imatge al mar Mediterrani. Aquesta va travessar el mar fins arribar al riu Ebre. Va pujar contra corrent fins arribar al riu Segre i va remuntar Segre amunt fins arribar a Balaguer.

Els balaguerins van voler treure la imatge del riu però no podien aconseguir-ho. Avisades les monges clarisses, van baixar totes en processó. La mare abadessa es va agenollar vora el riu i una onada d'aigua va atansar la imatge als seus bracos. Amb molta devoció i seguida de totes les monges clarisses i de tot el poble de Balaguer la mare abadessa va pujar la imatge al santuari on encara avui és venerada.

divendres, 6 de novembre de 2015

Dia Internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats

El 5 de novembre de 2001, l'Assemblea General va declarar que el 6 de novembre de cada any fos el Dia Internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats.

Encara que la humanitat sempre ha comptabilitzat les seves víctimes de guerra en termes de soldats i civils morts i ferits, ciutats i mitjans de vida destruïts, amb freqüència el medi ambient ha estat la víctima oblidada. Els pous d'aigua han estat contaminats, els cultius cremats, els boscos talats, els sòls enverinats i els animals sacrificats per obtenir un avantatge militar.

A més, el Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA) assenyala que en els últims 60 anys almenys el 40% dels conflictes interns han tingut alguna relació amb l'explotació dels recursos naturals, tant per ser considerats de «molt valor», com la fusta, els diamants, l’or, els minerals o el petroli, com per ser escassos, per exemple, la terra fèrtil i l'aigua. Quan es tracta de conflictes relatius als recursos naturals es duplica el risc de recaure en el conflicte.

Les Nacions Unides concedeix gran importància a garantir que l'actuació sobre el medi ambient és part de la prevenció de conflictes, del manteniment de la pau i de les estratègies de consolidació de la pau, perquè no pot haver-hi pau duradora si els recursos naturals que sostenen els mitjans de subsistència i els ecosistemes són destruïts.


dijous, 5 de novembre de 2015

ZACARIES I ELISABETH, ELS PARES DE JOAN BAPTISTE

Zacaries era un sacerdot jueu marit d'Elisabet, cosina de la Maria, mare de Jesús, i pare de sant Joan Baptista.

Diu l'Evangeli segons Lluc que l'arcàngel Gabriel se li aparegué, i li anuncià que tindria un fill (Joan). Zacaries dubtà de la paraula del missatger diví, perquè Elisabet era una dona gran i estèril. Com a càstig per la seva incredulitat, Zacaries va perdre la capacitat de parlar i només la va recuperar en el moment en què sant Joan fou circumcidat.

Quan Elisabet ja era embarassada, rebé la visita deMaria, que estava embarassada de Jesús: el fet és conegut com aVisitació.
Les paraules d'Elisabet beneint Maria són molt conegudes i van donar lloc a l'oració cristiana de l'Ave Maria:
«I quan s'apropava, Elisabet sentí la salutació de Maria, i l'infant es mogué en el seu si. I Elisabet fou plena de l'esperit de Déu i cridà en alta veu:
"Beneïda ets entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre".»

 Lluc, 1, 41-42






dimecres, 4 de novembre de 2015

SANT CARLES BORROMEU

Avui celebren el sant els Carles, las Carlotes, les Carolines, les Carlas...

Anem a conèixer algunes curiositats:

Pot ser no sabem que el seu nom, Carles,  vol dir "home prudent" i que el Sant d'avui es diu Carles Borromeu.

En Carles Borromeu era italià, fill del comte milanès Giberto Borromeo.

El nostre sant va nàixer el 2 d´octubre de 1538. Aquell any ja s'havia descobert Amèrica i es van fundar ciutats com Santafé a Bogotà o Sucre a Bolivia. A Europa l'imperi Turc havia declarat la guerra a Moldavia i Carles V i Francesc I de França signaven una treva, sent el Papa Paulo III el mitjancer.

Carles estudià Humanitats a Milà i Lleis a Pavia, on es doctorà en Dret Civil i Canònic. Nomès amb 21 anys ja va ser nomenat cardenal  (sense ser ordenat prevere) pel fet de ser nebot del papa Pius VI, que seguint els costums despòtics del moment col·locà els seus parents en càrrecs de confiança. Carles va ser nomenat administrador diocesà de Milà, tot i que vivia a Roma, pel fet que era la mà dreta del papa.
Però una cosa va determinar que Carles no fon un noi ple de poder i que es dediquès a gaudir del luxe i abusar dels mes febles: el seu germà gran Frederic, va morir de sobte y Carles es va aadonar de que la vida tenia un sentit. Malgrat que ja era cardenal, va començar a leshores a ser cristià. Per això va ser ordenat prevere i consagrat bisbe. A partir d´aquell moment va viure una vida espiritual fonda, d´acord amb el ministeri rebut. Va reduir les persones que vivien al palau, fomentà els dejunis, la pregària i la vida ascètica. Fins i tot aconseguí que el papa reduira l´excés de luxe.

Carles va ajudar a reemprendre el Concili de Trento, que portava 10 anys interromput. El 18 de gener de 1562 es van tornar a reunir els pares conciliars, per continuar el concili iniciat el 13 de desembre de 1545 i acabar la tercera etapa d´aquesta assemblea, que tingué lloc el 4 de desembre de 1563. El concili promogué la reforma dels costums, tant dels capellans, com dels fidels, la missió dels bisbes i l´Eucaristia.

Després del concili Carles es traslladà a Milà com a arquebisbe, on posà en pràctica els documents conciliars. Si abans els bisbes eren senyors feudals o prínceps envoltats de luxe, Carles va ser un  pastor pròxim als pobres, que es preocupava del seu poble.
Preocupat pels futurs capellans, Carles afavorí la creació de seminaris, per assegurar la formació intel·lectual i pastoral dels candidats al presbiterat.

L´arquebisbe Carles va tindre també una sol·licitud extrema pels afectats per la pesta, que assolà Milà el 1576. Ell mateix visitava i atenia els malalts. De retorn d´un viatge, en arribar a Milà el 2 de novembre de 1584, ja malalt, la seva salut es va agreujar.
Morí la nit del 3 al 4 de novembre d´aquell any.
Va ser canonitzat l´1 de novembre de 1610 pel papa Pau V.

Sant Carles va ser amic d'altres sants com  Sant Francesc de Borja i Sant Felip Neri.

Sant Carles és el patró de la banca.

dimarts, 3 de novembre de 2015

EL SORPRENENT FRA ESCOMBRA

Avui celebrem Sant Martí de Porres, conegut com a Fra Escombra. Com molts altres sants, ens trobem davant d'un personatge curiós.

Martí va néixer al Perú, a la seva capital que es diu Lima, el 9 de desembre de 1579 i va morir el 3 de novembre de 1639.
El seu pare es deia Joan de Porres i era cavaller de l'Orde d'Alcántara. Era espanyol, no peruà, nascut a Burgos. 
La seva mare es deia Anna Velázquez i era una esclava negra alliberada, que havia nascut a Panamà.

Martí va ser batejat el 9 de desembre de 1579 a l'església de Sant Sebastià de Lima. La seva mare el va criar tota sola, per què el seu pare va ser destinat a Guayaquil, però va morir i el pare es va portar amb ell a Martí i a la seva germaneta Joana amb uns parents. Aquests familiars, com molta gent a la seva època, estaven plens de prejudicis i només van acceptar a la Joana, que era més clara de pell. En Martí era massa negre i va haver de tornar a Lima. Allà el va cuidar una senyora anomenada Isabel García Michel.

El 1591 va rebre el sagrament la confirmació del bisbe, després sant, l'arquebisbe Toribio de Mogrovejo. Va entrar com a aprenent de farmacèutic i va aprendre molt sobre medicines. També va aprendre l'ofici de barber, que llavors també feien operacions senzilles de cirurgia menor.

A mesura que creixia sentia que l'atreia la vida religiosa i va voler entrar en l'orde de Sant Domènec, que coneixia pel proper convent de Nuestra Señora del Rosario. Però novament el seu color de pell li va impedir ser prevere i es va conformar de ingressar com a germà. Axó va passar a l'any 1594.
La seva feina al convent consistia a fer tota mena de treballs domèstics i humils, com un criat, a canvi de l'allotjament. Així van passar nou anys. El 1603 va ser admès com a germà a l'orde i, malgrat l'oposició del seu pare, va fer els vots solemnes el 1606.
Al convent, Martí va fer de barber, sagnador i infermer.
A la seva cel·la, a la vora de la infermeria, sempre hi havia malalts pobres. Com Martí coneixia les herbes medicinals, ell mateix les plantava en l'horta del convent. També guaria als animals que trobava ferits o malalts. A casa de la seva germana allotjava gossos i gats malalts, mentre sanaven.
A més, parlava de Jesús als pobres, sobretot negres i indis, que venien a sentir-lo. Amb l'ajut d'alguns nobles i del virrei, el comte de Chinchón, va fundar l'Asilo i Escuela de Santa Cruz, per a reunir els orfes, pobres i gent sense feina de la ciutat i ajudar-los a sortir de la seva situació.

Martí acceptava qualsevol tasca, per humil que fos, amb goig. Una vegada que el convent estava en crisi i havia de vendre part dels seus béns, Martí es va oferir al prior perquè el vengués també a ell com a esclau; el prior, commogut, va refusar l'oferta.
Diuen que era vegetarià i que estava tan ocupat que només dormia dues o tres hores al dia. Feia servir sempre el mateix hàbit vell, fins que el prior l'obligà a canviar-lo per un de nou.
Sobre Sant Martí de Porres hi ha moltes llegendes de fets sobrenaturals: tenia aparicions de Maia, episodis de bilocació (estar en dos llocs alhora), llums que l'acompanyaven, etc.
Sobre la bilocació es diu que, sense haver sortit mai de Lima, va ser vist a Mèxic, Àfrica, Xina i el Japó, on animava els missioners que es trobaven en dificultats o guaria malalts. Altres episodis més casolans afirmen que encara que la porta fos tancada o ell estigués tancat a la seva cel·la, entrava a les habitacions dels moribunds per a ajudar-los. Preguntat sobre com ho feia, deia: "Tinc les meves maneres d'entrar i de sortir".
Les llegendes d'ell també afirmen que feia germinar les plantes abans d'hora i que els animals obeïen les seves ordres. Es conta que feia menjar plegats i del mateix plat un gos, un gat i un ratolí, sense que hi hagués cap problema.
Altres testimonis afirmaren que l'havien vist levitar (aixecar-se del terra i flotar) mentre pregava, i que llavors no veia ni sentia la resta de gent.
També va tenir el do de la vidència, i podia preveure necessitats d'altres persones o per a predir fets de la vida, com el dia de la seva mateixa mort.

A setanta anys, Martí de Porres va caure malalt i anuncia que moriria aviat. La notícia va causar commoció a la ciutat, on ja era molt estimat. El virrei va anar a acomiadar-lo i a demanar-li que vetllés per ell des del cel. Mentre els seus germans dominics cantaven el Credo, va morir la nit del 3 de novembre de 1639.
El seu enterrament va ser una manifestació ciutadana de dolor.

Malgrat tot aquest amor que despertava, la seva vida exemplar i la veneració que li retien negres, mulats i indis, la societat colonial, regida per blancs, no va promoure la seva santificació. Si bé es va coençar aviat el procés de beatificació, es va allargar fins al 1837, quan va ser beatificat per Gregori XVI. Finalment Joan XXIII, gran devot de Martí, el va canonitzar el 6 de maig de 1962.

dilluns, 2 de novembre de 2015

VOCABULARI: CEMENTIRI O TANATORI?

Tanatori o cementiri?

No son ben bé paraules sinónimes encara que s'asemblen. 
Totes dues venen del grec. 
Cementiri vol dir "dormitori". Es un terme cristià: els morts esperen la ressurrecció al dormitori, reposant. 

Tanatori, en canvi, és el lloc a on es porten els difunts abans de ser enterrats. 
El significat no es tan esperançador. Ve de "Tánatos". Tánatos és la personificació de la mort. Fill de Nix (la Nit) i germà bessó de Hipnos, (el Son). 
El representaven com a un jove alat amb una espasa al costat i molt lligat a les Moires, personatges que filen el destí dels humans (que acaba amb la mort).




diumenge, 1 de novembre de 2015

TOTS SANTS

Quan parlem de Tots Sants ens endinsem en una festa cristiana que té arrels anteriors al cristianisme en moltes cultures.
Com a festa cristiana Tots Sants fou instituïda al segle VII, quan el papa Bonifaci IV va pensar en una solució pel Panteó romà.
El Panteó era un temple pagà dedicat al déus dels romans, construit per Marc Agripa com a mostra de gratitut per afavorir-lo en les dures batalles que va guanyar contra Marc Antoni i Cleòpatra.
Què es pot fer amb un temple pagà quan ja ningú creu en els seus déus?
Bonifaci IV va prendre una solució eficient i raonable: va decidir purificar-lo  i consagrar-lo en honor a la Verge i a tots els màrtirs cristians.
També va decidir que cada 1 de novembre se celebrés una festa en el seu honor i va concloure que durant aquest dia es fes una missa en honor als morts i un pelegrinatge al cementiri per fer una visita solemne als difunts.
Més tard, la festa s'estengué a tots els sants i Gregori IV en fixà la celebració el primer de novembre.

Al final del segle X li fou agregada, l'endemà, la commemoració dels fidels difunts.
Un segle després, els monjos de l'Cluny van formalitzar l'esdeveniment creant un dia de Commemoració dels Fidels Difunts. Es diu una missa en honor als morts i, després, es fa una visita al cementiri per dur flors als difunts i arreglar una mica la seva tomba.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

TOTS SANTS O HALLOWEEN?

Si hi ha alguna festa que sigui el punt de trobada entre diferents cultures i celebracions, és la vetlla d'avui.

Agafem la festa cèltica de Samhain, el déu de la mort. 
Afegim la celebració romana de les Feralia, una altra festa en honor dels morts. 
Prenem la històrica decisió del Papa Bonifaci IV intentant cristianitzar la celebració posant la vigília de la festa de Tots Sants justament el mateix dia que es celebrava la festa conjunta de Samhain-Ferialia. 
Baregem bé am la festa dels difunts, al dia segünt (afegida al segle XI). 
Passem ho tot per un bany de cultura irlandesa. 
Fornejem-lo amb la comercialització d'Estats Units.
Amanim bé amb l'esperit de Hollywood...
I ja podem servir un bon Halloween!!!


Però si deixem de protestar i mirem les coses amb ulls cristians, podem trobar que el Halloween planteja estupendes possibilitats d'educar els nens en la fe. 
En primer lloc, durant la festa de Halloween la gent (cada vegada més) surt al carrer disfressada de "monstres". És una nit en què l'element sobrenatural es fa present per tot arreu i per tant és un bon moment per a poder parlar de la vida després de la mort. Malgrat que ens agradaria que totes les coses de la nostra vida fossin tecnològiques, científiques, segures, mesurades, certes i asèptiques, la realitat no és així. 
Hem d'aprendre a conviure amb la certesa de la mort. 
I la mort fa por.
Tot Halloween ens descobreix com és l'imaginari pagà (no cristià) del més enllà:
Bruixes, dimonis, fantasmes, mutilats i vampirs... Éssers fantasmagórics amb que els humans hem representat la foscor. 
I el més enllà, sense esperança es tenebrós, terrorific. 
Halloween és un bon moment per pensar com seria la nostra idea de la mort, del dolor, de la pèrdua, si Déu no s'hagués fet un home i no haguès donat la seva vida per nosaltres.


Halloween és un dia infernal, però  és assumible si es posa al costat el dia de Tots sants. 
Els cristians celebrem la possibilitat d'evitar aquesta por, aquest buit, aquest horror, i caminar en la llum. 
Els cristians sabem que la victòria l'ha obtingut Crist  i que aquesta victòria ens fa fills de la llum. 
La nostra vida seria un Halloween perpetu, ple de gats negres i aranyes peludes, ple de monstres, si Crist no ens hagués salvat. Estaríem plens de por davant una visita al metge, o davant una notícia inesperada, o davant l'horitzó de la vellesa i de la tomba. Però no som fills de Halloween.  
Sembla, doncs, que en ens és més profitós fer servir el Halloween per configurar una explicació sobre l'escatologia i les seves implicacions existencials que negar-lo i comdemnar-lo. 
No vull dir que convé fomentar la festa de Halloween i molt menys que hem d' eliminar la vigília de la festa de Tots Sants. 
Dic que la foscor resalta la Llum. 
Dic que el combat contra Halloween des d'una postura de rebuig total, com un costum importada, americana, anticristiana o el que sigui, és insuficient. 
Dic que Halloween és tan pagà com a cristià, i en el seu propi nom porta aquesta barreja. Dic que la seva celebració respon a una sèrie de preguntes, de pors que tots tenim. 
I dic que pot ser una molt bona ocasió per plantejar explícitament aquestes pors i tractar de respondre-les des de la fe.


divendres, 30 d’octubre de 2015

QUÈ ÉS UN SANT?

Els sants són persones com nosaltres que han seguit seriosament els Evangelis i han estimat als altres. Per això ens recorden com Déu ens estma i ens cuida i ens serveixen com a models del que ha de fer un cristià.
En tots els temps ha hagut sants, de diferent edat, uns nens, altres joves, adults, vellets, nois i noies (que es diuen santes). Podem trobar-nosamb sants  molt intel·ligents altres molt senzills, alguns que han nascut molt rics, altres que van ser molt pobres, uns són blancs, altres negres... Alguns han estat sants des de petits, altres no coneixien a Déu, i fins i tot es portaven molt malament, però quan es van trobar amb Jesús, van canviar, i van decidir ser feliços seguint-lo. 
Tots, però tots, estem cridats a ser sants. 

Don Joan Bosco deia que per ser sant només cal fer el que ens toca tan bé com puguem i amb alegria.

dijous, 29 d’octubre de 2015

LA MORT ENGANYADA

Vet aquí que una vegada hi havia un pobre que després d'estar demanant caritat tot el dia només havia recollit un xavo. Al vespre se li va presentar Nostre Senyor vestit de captaire i li va dir que si li volia fer caritat. El pobre se'n va compadir i li va donar l'únic xavo que tenia. Nostre Senyor, agraït, li va dir:

-Jo et faig metge. Tu curaràs la gent sense entendre de remeis. Quan vagis a visitar un malalt, si no veus la Mort, és que no s'ha de morir, i ja li pots receptar el que vulguis, que es posarà bé. En canvi, si s'ha de morir veuràs la Mort al capçal del llit amb la mà estesa, ensenyant-te tants dits com dies trigarà el malalt a morir.

El pobre es va posar a fer de metge i va agafar una gran fama. Sempre endevinava si els malalts es curarien o no, sense equivocar-se mai, i, quan no s'havien de curar, endevinava els dies que encara viurien. La seva fama va fer que fins i tot el rei el cridés alguna vegada i tenia tants diners que no podia ni comptar-los.

Al cap de molts anys va arribar la seva hora i la mort el va anar a buscar. Llavors, ell li va dir:

-Escolta, et voldria demanar un favor.

-Quin? va preguntar la Mort.

De fet, s'havien trobat tantes i tantes vegades al capçal del llit dels malalts que anaven a morir, que s'havien fet bons amics.

-Que t'esperis vuit dies més a emportar-te'm. He tingut tanta feina, he hagut de veure tants malalts, que no he pogut gastar-me els diners que he fet després de viure en la misèria molts anys. Només et demano vuit dies, una setmana més, per tastar tota mena de plaers i fer disbauxes.

La Mort va trobar raonable la seva demanda i hi va accedir.

Però el pobre, en lloc de donar-se a la bona vida com li havia dit a la Mort, es va fer fer pels millors fusters que va trobar una habitació tota de fusta, completament hermètica, i s'hi va tancar amb l'esperança que la Mort no hi pogués entrar i d'aquesta manera burlar-la. Però un dels fusters, en un descuit, va deixar una petita escletxa sense tapar i per allí va passar la Mort.

- Et volies escapar de mi, oi, trapella? - li va dir la Mort una mica ofesa.

- Sí, la veirtat - va confessar ell, pesarós - Però ja he vist que és impossible; per això et suplico que em donis tres dies, només tres dies, per poder gaudir de la bona vida. T'asseguro que aquesta vegada no els esmerçaré en tasques inútils. Fes-ho per la nostra vella amistat.

I la Mort, que malgrat la seva mala cara, en el fons és una bonifàcia, va accedir a donar-li tres dies més de vida.

Durant aquests tres dies el pobre va estar pensant com se'n podia sortir del tràngol i, finalment, li va semblar que havia trobat una manera. Quan passat el termini, la Mort se li va presentar, li va dir:

- He sentit a dir i, fins i tot jo mateix ho vaig poder comprovar l'altre dia, que tens la facultat d'aprimar-te i eixamplar-te per poder passar per les esquerdes, els forats dels panys i per sota de les portes, i m'agradair veure com ho fas. Et veuries capaç de posar-te dins d'aquesta carbassa de vi que hi ha damunt la taula?

- No hi ha cap problema - va dir la Mort, que a més de bonifàcia és una mica curta i no va adonar-se de que allò era un parany.

I en un instant es va aprimar, aprimar, fins a fer-se gairebé com un fil de cotó, i va entrar a dins de la carbasseta. Aleshores el pobre es vatreure un tap de suro de la butxaca i la va tapar ben tapada.

- Ho sento, amiga Mort, però no tenia gens de ganes d'acompanyar-te cap als teus dominis.

El pobre va amagar la carbasseta en un racó perdut de les golfes i es va dediar a viure com no ho havia fet fins llavors.

I van passar molt i molts anys que ningú no es moria. Hi havia pestes, guerres, fams i terratrèmols i totes les desgràcies que us vulgueu imaginar, però la gent no es moria. S'aprimaven, s'esllanguien, es convertien en veritables calaberes o s'omplien de nafres, però no es morien. Ningú se sabia avenir del que passava i tots els savis envellien intentat trobar-hi una explicació. Envellien, però no es morien.

Un dia uns quants nois van pujar a les folges de casa del pobre i van trobar aquella carbasseta on hi havia tancada la Mort. Pensant que era una pilota del temps antic, van començar a passar-se-la de l'un a l'altre, fent gresca. La Mort anava d'un cantó a l'altra i va acabar marejant-se com una sopa. "Si alguna vegada arribo a sortir d'aquí dins ja me les pagareu totes plegades". La pilota de les mans va passar als peus i puntada per aquí, puntada per allà, va anar a estavellar-se contra la paret. La carbasseta, resseca pels anys, es va esberlar i la Mort va sortir d'allí dins feta una veritable fúria. D'un cop de dalla va segar el cap a totes les criatures i es va llençar escales avall per anar a trobar el que tan astutament l'havia enganyada. Quan el pobre la va veure, va saber que ja no tenia res a fer i es va resignar a morir. I des d'aleshores que tothom es torna a morir quan li arriba l'hora.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

PANELLETS FÀCILS (I SANS)

Aquests panellets són ideals per a fer amb els nens, per la seva simplicitat i per que no cal forn. 
És la recepta d'una amiga meva. 
Ingredients:  
Aproximadament igual quantitat de pes de: 
- Pastanaga cuita 
- Sucre 
- Coco ratllat  
Preparació:  
Aixafar la pastanaga (que ha d’estar molt cuita) amb una forquilla fins que ens quedi un puré. 
Afegir el sucre i barrejar de nou. 
Finalment anar afegint el coco ratllat i amassant fins que quedi una pasta que no ha de ser massa compacta, només el just per poder formar les boletes. 
Un cop fetes les boletes, tornar-les a arrebossar amb coco ratllat i deixar-les un parell de dies que s’assequin una mica.


Bon profit!!!


diumenge, 18 d’octubre de 2015

SANT LLUC EVANGELISTA

Lluc  fou deixeble de Pau de Tars i autor de l'Evangeli segons Lluc i dels Fets dels Apòstols, escrits tots dos als voltants de l'any 70. Sabem que no era jueu perque havia nascut a Antioquia de l'Orontes i per que Pau el separa dels circumcisos (Col. 4, 14). De la seva manera d'escriure es nota que és un homed'educació grega. Es pensa que va ser metge de professió. 

Els Fets dels Apòstols és el més llarg i millor redactat escrit del Nou Testament, per la seva elaboració del grec com sols una persona culta i sàvia podria fer en la seva època. Lluc es féu cristià i conegué a Maria en una visita que va fer junt a Pau de Tars. Lluc va fer molts altres viatges junt a Pau de Tars en el seu camí per l'evangelització, pel que se sap Pau no era un home sa i potser necessità de l'ajut de Lluc per fer els seus viatges.
Després de la mort de Pere i Pau, no se sap bé el destí de Lluc, per alguns fou martiritzat per altres morí de vell. El que sí que sabem és que va seguir predicant per les tradicions a Macedònia, Acaia i Galàcia i que suposadament morí a Beòcia o Dalmàcia.
Les seves restes van ser a Tebes, d'on van ser traslladades el 357 a la basílica dels Sants Apòstols de Constantinoble. D'allí van passar a Pàdua (on hi havia una important comunitat d'origen grec) cap al 740-771 amb motiu del moviment iconoclasta, i avui es veneren a la Basílica de Santa Justina. Davant una invasió, el 899, el sepulcre va ser amagat i no es va redescobrir fins al 1117, data des de la qual l'església esdevé lloc de pelegrinatge. En 1354, l'emperador Carles IV va fer traslladar el cap a la Catedral de Sant Vit de Praga, on és encara.

Algunes curiositats:

Una mica de ciència:
El 1992, Hieronimos, metropolità ortodox de Tebes, va demanar al bisbe de Pàdua un fragment de les relíquies del sant, per tal de dipositar-les al que havia estat la seva primera tomba, a Tebes. Arran de la petició, es van examinar les restes per esbrinar si realment eren de Sant Lluc. La recerca va durar de 1998 a 2001. L'anàlisi determinà que les restes materials que acompanyaven el cos (robes, tauletes amb inscripcions, etc.) provenien de la regió mediterrània oriental i podien datar-se al segle IV. Les restes del cos en si es poden datar entre el segle I i el IV i eren d'un home d'uns 75-85 anys, provinent dels pobles originaris de Síria i no d'origen grec. Això, sense poder-ho confirmar, feia versemblant que el cos fos realment de Sant Lluc. El 2000, el bisbe lliurà al metropolità de Tebes una costella de l'esquelet del sant, "la més propera al cor" perquè hi fos venerada.

El símbol de Sant Lluc és el brau
Lluc és un nom llatí que significa "lluminós". 
Es diu Lukas en alemany i suec, Lukáš en xec, Luc en francès, Λουκάς (Loukas) en grec,  Luke en angles, Luca en italià i Лука (Luka) en rus.

Felicitem avui als Lluc, Lucas i Luca de l'escola!!

dijous, 15 d’octubre de 2015

SANTA TERESA DE JESÚS

El 28 de març d'aquest any s'han complert 500 anys del naixement de Teresa Sánchez de Cepeda i Ahumada, més coneguda com Santa Teresa de Jesús.

Teresa va néixer un dimecres a les cinc del matí, com va anotar el seu pare don Alonso Sánchez de Cepeda. Aquest, fill d'un jueu convers toledà, s'havia casat per segona vegada amb la noble castellana donya Beatriz de Ahumada. Des seu primer matrimoni portava tres fills i d'aquest segon naixerien vuit més, entre ells Teresa. «Érem tres germanes i vuit germans», va explicar la pròpia santa, que, segons ella mateixa admetia era la favorita del seu pare.

De nena era inquieta, s'explica que als 7 anys va convèncer al seu germà Rodrigo per anar els dos a terra de moros, buscant el martiri, però el seu pare els va agafar.
Als 13 anys Teresa s'havia quedat òrfena de la mare amb qui compartia confidències, devocions i el seu gust per la lectura. De les vides de sants, havia passat als llibres de cavalleries i d'en ells va aprendre a galantejar amb els seus cosins.
«Vaig començar a pintar-me ia buscar a semblar ia ser coqueta», recordava la pròpia santa.
El seu pare, preocupat, va decidir llavors internar-la en el convent de les Agustines de Gràcia de Àvila, on s'educaven donzelles nobles. Una greu malaltia l'obligaria a sortir del convent. No se sap res d'aquesta malaltia a la qual la santa només es va referir amb la frase
«Diome una gran malaltia, que vaig haver de tornar a casa del meu pare».

Durant la seva convalescència, el seu oncle don Pedro de Cepeda li va donar a llegir les Epístoles de Sant Jeroni que li farien decidir-se per prendre els vots i entrar a les carmelites de l'Encarnació. El problema és que el seu pare no està d'acord amb la seva decisió i de nou Teresa va decidir marxar de casa. Era l'any 1535:
«Aquell dia, a l'abandonar la meva llar sentia tan terrible angoixa, que vaig arribar a pensar que l'agonia i la mort no podien ser pitjors del que experimentava jo en aquell moment. L'amor de Déu no era prou gran en mi per ofegar l'amor que professava al meu pare i als meus amics ».
Teresa tenia 20 anys.

Al convent de l'Encarnació «viure feliç 27 anys, sent sempre, això sí, el centre de l'atenció i l'afecte de família, monges i seglars», assenyalen a la web del V Centenari de Santa Teresa de Jesús.
La santa havia de ser una dona bella, de cos fràgil i dotada d'una espiritualitat fora del comú. En 1538 es va emmalaltir una altra vegada. Davant el fracàs dels metges, el seu pare el porta a una curandera el tractament «deixa a la malalta mig morta», relata Montserrat Izquierdo en la seva obra «Teresa de Jesús. Amb els peus descalços ». Un any després, un paroxisme la portarà a les portes de la mort. Al convent de l'Encarnació li van preparar la seva sepultura i fins van celebrar un funeral, segons relata Izquierdo. No obstant això, quatre dies després, va tornar en si i va demanar que la portessin de tornada al convent.
«A la infermeria del monestir passarà tolida gairebé quatre anys fins veure curada, segons la seva pròpia confessió, per la intercessió de sant Josep», apunta l'escriptora.

Els anys següents van ser els més foscos per la santa, que va abandonar l'oració en 1542 i un any després va sortir del convent per cuidar el seu pare. L'home es va morir en aquell Nadal i Teresa tornar de nou al convent en el qual passaria deu anys més entre estats de desesperança i períodes d'oració.

En 1554, quan rondava els 40 anys, va tenir lloc la seva conversió definitiva davant un Crist nafrat. Aquell dia Teresa de Jesús comença la segona etapa de la seva vida. L'etapa de fundadora.
De llavors són les seves primeres visions i els seus temors d'estar sent enganyada «pel dimoni». La seva trobada en 1560 amb Sant Pere d'Alcántara la va tranquil·litzar. Poc abans havia tingut oportunitat de conèixer a Francesc de Borja, que també seria sant, i anys després mantindria una estreta relació amb Sant Joan de la Creu.
El 24 agost 1562 el Papa Pius IV li va concedir el seu trasllat amb quatre monges al petit convent de Sant Josep d'Àvila. La reforma del Carmel es posava en marxa. Recolzada pel general de l'Orde del Carme, va recórrer tots els camins d'Espanya fundant convents. Van ser 16 en tot just 20 anys: Àvila, Medina del Campo, Malagón, Valladolid, Toledo, Pastrana, Salamanca, Alba de Tormes, Segòvia, Beas de Segura, Sevilla, Caravaca, Villanueva de la Jara, Palència, Sòria, Granada i Burgos. No va poder complir el seu desig de fundar un convent a Madrid.
En aquests últims 20 anys de la seva vida va escriure Santa Teresa el «Llibre de la Vida», «Camí de perfecció», «Meditacions sobre dels Càntics», «Moradas del castell interior», «Exclamacions», «Fundacions», «Visita de descalces », les« Constitucions »per les seves monges, poesies i mig miler de cartes a més de 66« Comptes de consciència »per als seus confessors. Com que és una dona, Teresa no podia predicar, però sí que podia dir el que pensava a través de les cartes.

Acusada d'ensenyar coses d'enllumenats, Santa Teresa va haver de defensar-se davant el Tribunal de la Inquisició a 1575. La seva reforma va patir aquesta persecució que va estar a punt de desaparèixer, però en 1580 el papa Gregori XIII va concedir als descalços una província separada dels carmelites calçats mitjançant la butlla «Pia Consideratione».

Teresa de Jesús va morir el dia 4 i el seu enterrament va ser 24 hores després, el 15 d'octubre, allà mateix, al convent d'Alba de Torres. El seu cos es troba avui en una capella de l'Església de l'Anunciació de Nostra Senyora de Alba de Tormes.
En 1614 va ser beatificada per Pau V i el 1622 el papa Gregori XV la va canonitzar al costat de Sant Isidre Llaurador, Sant Ignasi de Loiola, Sant Francesc Xavier i Sant Felip Neri.
Va caldre esperar fins a 1970 perquè fos nomenada per Pau VI Doctora de l'Església, juntament amb Santa Caterina de Siena. La seva festa se celebra avui, 15 d'octubre.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

ETS SUPERSTICIÓS? DIMARTS I 13!!

Que dimarts i tretze porta mala sort és una superstició.

Una superstició és la creença, contrària a la raó, que atribueix una explicació màgica a coses que passen, objeros, números, etc ...
Per exemple una superstició és a dir que dimarts i tretze és un dia en què només poden passar coses dolentes.

Darrere de les supersticions s'amaguen símbols antics i sovint fets històrics caiguts en l'oblit.

Per exemple, el tretze és un número al qual se li atorga mala sort des de l'antiguitat i en moltes cultures diferents.
Per als cristians, tretze eren els comensals en l'Últim Sopar de Jesucrist i en l¡Apocalipsi el anticrist es esmentat al capítol 13...
En la Càbala jueva s'enumeren 13 esperits malignes...
Una llegenda escandinava compte que, en un sopar de déus en el Valhalla, Loki (l'esperit del mal) era el 13è convidat ...
I en el Tarot aquest número fa referència a la mort...

Però ¿i el dimarts? Perquè és el dia de la setmana dedicat a Mart, el déu romà de la guerra, la sang i la violència, que també va donar nom al nostre veí planeta vermell.

Així, des de temps medievals, a Espanya i Grècia, i també a Llatinoamèrica, es considera que la coincidència del dia del déu de la guerra i la mort amb el número de la mort porten "mala sort".

dilluns, 12 d’octubre de 2015

MARE DE DÉU DEL PILAR

Avui felicitem a totes les noies que es diuen Pilar.

La Mare de Déu del Pilar és la patrona de la Hispanitat perque Cristófol Colom va arribar a América un 12 d'octubre. La Verge del Pilar és venerada a la Basílica del Pilar de Saragossa. 

Diu la llegenda que l'any 39 dC, la Verge Maria, que llavors vivia a Jerusalem, es va aparèixer a Saragossa a l'apòstol Jaume, encoratjant-lo en la seva predicació; s'aparegué sobre un pilar de pedra, que quedà com a testimoni del miracle i es conservà des de llavors a l'església que s'aixecà en honor de la Mare de Déu.
El santuari dedicat a la Verge del Pilar a Saragossa és un dels més famosos santuaris d'Espanya i és considerat com la més antiga església de Maria en el cristianisme.

L'actual església és un edifici de proporcions gegantines amb una gran cúpula central, va ser construït el 1681 a partir d'un disseny de Francisco Herrera el jove. L'edifici fou decorat per artistes famosos amb pintures i decoracions de marbre, bronze i plata. Dins la Santa Capella, hi ha la petita estàtua de fusta de la Verge vestida d'ornaments preciosos en una columna d'alabastre. 

Tradicionalment, en honor de la Mare de Déu del Pilar se celebren grans festivals de l'11 al 18 d'octubre (també a Barcelona).

Una de les esglésies del Masnou està dedicada a la Verge del Pilar. Avui és la seva festa!

divendres, 9 d’octubre de 2015

AVUI RECORDEM A ABRAHAM

El nostre Déu es dóna a conèixer en la història, pels seus fets. Un dels primers és la seva elecció d'Abram, a qui crida i convida a sortir "fora de la seva terra", de la seva pàtria i de casa '(Gn 12, 1), per fer-ne «Abraham», és a dir, «el pare d'una multitud de nacions» (Gn 17, 5): «En tu seran beneïdes totes les nacions de la terra» (Gn 12, 3 ; Ga 3, 8) »

Abraham, el qual abandona les seves seguretats és el model de creient i símbol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam). 
Durant la seva llarga travessia del desert, metàfora de la vida de qualsevol persona, Abraham no es recolza gairebé mai en els seus coneixements previs ni en els seus béns. El seu caminar es recolza en el Déu, que el crida a una missió insospitada, en el Déu que es confia a ell, en el Déu que prova i aprova al seu millor amic.

En gairebé totes les cultures el caminant, el viatger, està lligat al naixement d'alguna cosa nova: Ulisses o Enees són un exemple. Però, a diferència d'ells, Abraham en sortir de la seva terra, surt del tot. Del lloc físic i del de l'espiritual. En la seva pàtria eren politeistes, però Abraham descobreix que només hi ha un Déu, diferent i insospitat, un Déu amic.

La Carta als Hebreus, en el gran elogi de la fe dels avantpassats, insisteix particularment en la fe d'Abraham: 
«Per la fe, Abraham va obeir i va sortir pel lloc que havia de rebre en herència, i va sortir sense saber on anava » (He 11, 8;  Gn 12, 1-4). 
Per la fe, va viure com estranger i pelegrí a la Terra promesa (cf. Gn 23, 4). Per la fe, a la Sara es va atorgar el concebre el fill de la promesa. Per la fe, finalment, Abraham va oferir al seu fill únic en sacrifici (cf. Hb 11, 17).

El pensador jueu Elie Wiesel ha escrit que Abraham és el pare dels creients perquè va saber endevinar que en els caminants que arribaven a la seva tenda podria ser acollit el mateix Déu.

Si coneixes algun noi que es digui Abraham, avui el pots felicitar: és el dia del seu sant

dimecres, 7 d’octubre de 2015

MARE DE DÉU DEL ROSER

Molta gent el du al cotxe, uns altres ho fan servir de collaret, els nens pregunten "I això què és?" 

El rosari és una mena de collaret que serveix per a resar. 
Esta dedicat a la Verge Maria. 
Quan recem el rosari recitem cinc parenostres i cinquanta avemaries. 

Per a no equivocar-nos, anem seguint amb les mans les boletes que ho formen. 

De cada grup de deu Avemaries es diu "Misteri" i serveix per a que reflexionem sobre episodis de la vida de Maria i de Jesús. 
Els Misteris son diferents cada dia. 

Els dilluns i els disabtes es preguen els MISTERIS DE GOIG, que son aquest cinc: 
1) L'Anunciació (quan l"angel Gabriel anuncia a Maria que Déu vol que sigui la mare de Jesús) 
2) La Visitació (Quan Maria va a veura a Isabel) 
3) El naixement de Jesús 
4) La presentació de Jesús al temple 
5) El retrobament de Jesús quan es va perdre al Temple de Jerusalem 

Els dimarts i els divendres es preguen els MISTERIS DOLOROSOS que representen el patiment per la mort de Jesús: 
1) La nit a l'hort de Getsemaní 
2) La flagel·lació 
3) La corona d'espines 
4) Jesús carregant la creu 
5) La crucifixió 

Els dimecres i els diumenges es recen els MISTERIS DE GLÒRIA, que representen i simbolitzen la divinitat de Jesús: 
1) La ressurecció 
2) L'Ascensió de Jesús al cel 
3) Pentecosta 
4) L'Assumpció de la Verge Maria 
5) La coronació de Maria com a reina del Cel 

Els dijuos es preguen els MISTERIS LUMINOSOS, que van ser aprovats oficialment el 2002 i recullen moments feliços per als cristians: 
1) El baptisme de Jesús
2) Les noces de Canà 
3) L'anunci del Regne de Déu 
4) La transfiguració de Jesús 
5) L'Eucaristia

Hi ha uns rosaris que es porten com a pulseres, es diuen "Decenaris" perque tenen deu boletes, segur que n'heu vist moltes

Si coneixes a alguna Roser, Rosario o Charo, felicita-les avui, és el seu sant.