dissabte, 31 d’octubre de 2015

TOTS SANTS O HALLOWEEN?

Si hi ha alguna festa que sigui el punt de trobada entre diferents cultures i celebracions, és la vetlla d'avui.

Agafem la festa cèltica de Samhain, el déu de la mort. 
Afegim la celebració romana de les Feralia, una altra festa en honor dels morts. 
Prenem la històrica decisió del Papa Bonifaci IV intentant cristianitzar la celebració posant la vigília de la festa de Tots Sants justament el mateix dia que es celebrava la festa conjunta de Samhain-Ferialia. 
Baregem bé am la festa dels difunts, al dia segünt (afegida al segle XI). 
Passem ho tot per un bany de cultura irlandesa. 
Fornejem-lo amb la comercialització d'Estats Units.
Amanim bé amb l'esperit de Hollywood...
I ja podem servir un bon Halloween!!!


Però si deixem de protestar i mirem les coses amb ulls cristians, podem trobar que el Halloween planteja estupendes possibilitats d'educar els nens en la fe. 
En primer lloc, durant la festa de Halloween la gent (cada vegada més) surt al carrer disfressada de "monstres". És una nit en què l'element sobrenatural es fa present per tot arreu i per tant és un bon moment per a poder parlar de la vida després de la mort. Malgrat que ens agradaria que totes les coses de la nostra vida fossin tecnològiques, científiques, segures, mesurades, certes i asèptiques, la realitat no és així. 
Hem d'aprendre a conviure amb la certesa de la mort. 
I la mort fa por.
Tot Halloween ens descobreix com és l'imaginari pagà (no cristià) del més enllà:
Bruixes, dimonis, fantasmes, mutilats i vampirs... Éssers fantasmagórics amb que els humans hem representat la foscor. 
I el més enllà, sense esperança es tenebrós, terrorific. 
Halloween és un bon moment per pensar com seria la nostra idea de la mort, del dolor, de la pèrdua, si Déu no s'hagués fet un home i no haguès donat la seva vida per nosaltres.


Halloween és un dia infernal, però  és assumible si es posa al costat el dia de Tots sants. 
Els cristians celebrem la possibilitat d'evitar aquesta por, aquest buit, aquest horror, i caminar en la llum. 
Els cristians sabem que la victòria l'ha obtingut Crist  i que aquesta victòria ens fa fills de la llum. 
La nostra vida seria un Halloween perpetu, ple de gats negres i aranyes peludes, ple de monstres, si Crist no ens hagués salvat. Estaríem plens de por davant una visita al metge, o davant una notícia inesperada, o davant l'horitzó de la vellesa i de la tomba. Però no som fills de Halloween.  
Sembla, doncs, que en ens és més profitós fer servir el Halloween per configurar una explicació sobre l'escatologia i les seves implicacions existencials que negar-lo i comdemnar-lo. 
No vull dir que convé fomentar la festa de Halloween i molt menys que hem d' eliminar la vigília de la festa de Tots Sants. 
Dic que la foscor resalta la Llum. 
Dic que el combat contra Halloween des d'una postura de rebuig total, com un costum importada, americana, anticristiana o el que sigui, és insuficient. 
Dic que Halloween és tan pagà com a cristià, i en el seu propi nom porta aquesta barreja. Dic que la seva celebració respon a una sèrie de preguntes, de pors que tots tenim. 
I dic que pot ser una molt bona ocasió per plantejar explícitament aquestes pors i tractar de respondre-les des de la fe.


divendres, 30 d’octubre de 2015

QUÈ ÉS UN SANT?

Els sants són persones com nosaltres que han seguit seriosament els Evangelis i han estimat als altres. Per això ens recorden com Déu ens estma i ens cuida i ens serveixen com a models del que ha de fer un cristià.
En tots els temps ha hagut sants, de diferent edat, uns nens, altres joves, adults, vellets, nois i noies (que es diuen santes). Podem trobar-nosamb sants  molt intel·ligents altres molt senzills, alguns que han nascut molt rics, altres que van ser molt pobres, uns són blancs, altres negres... Alguns han estat sants des de petits, altres no coneixien a Déu, i fins i tot es portaven molt malament, però quan es van trobar amb Jesús, van canviar, i van decidir ser feliços seguint-lo. 
Tots, però tots, estem cridats a ser sants. 

Don Joan Bosco deia que per ser sant només cal fer el que ens toca tan bé com puguem i amb alegria.

dijous, 29 d’octubre de 2015

LA MORT ENGANYADA

Vet aquí que una vegada hi havia un pobre que després d'estar demanant caritat tot el dia només havia recollit un xavo. Al vespre se li va presentar Nostre Senyor vestit de captaire i li va dir que si li volia fer caritat. El pobre se'n va compadir i li va donar l'únic xavo que tenia. Nostre Senyor, agraït, li va dir:

-Jo et faig metge. Tu curaràs la gent sense entendre de remeis. Quan vagis a visitar un malalt, si no veus la Mort, és que no s'ha de morir, i ja li pots receptar el que vulguis, que es posarà bé. En canvi, si s'ha de morir veuràs la Mort al capçal del llit amb la mà estesa, ensenyant-te tants dits com dies trigarà el malalt a morir.

El pobre es va posar a fer de metge i va agafar una gran fama. Sempre endevinava si els malalts es curarien o no, sense equivocar-se mai, i, quan no s'havien de curar, endevinava els dies que encara viurien. La seva fama va fer que fins i tot el rei el cridés alguna vegada i tenia tants diners que no podia ni comptar-los.

Al cap de molts anys va arribar la seva hora i la mort el va anar a buscar. Llavors, ell li va dir:

-Escolta, et voldria demanar un favor.

-Quin? va preguntar la Mort.

De fet, s'havien trobat tantes i tantes vegades al capçal del llit dels malalts que anaven a morir, que s'havien fet bons amics.

-Que t'esperis vuit dies més a emportar-te'm. He tingut tanta feina, he hagut de veure tants malalts, que no he pogut gastar-me els diners que he fet després de viure en la misèria molts anys. Només et demano vuit dies, una setmana més, per tastar tota mena de plaers i fer disbauxes.

La Mort va trobar raonable la seva demanda i hi va accedir.

Però el pobre, en lloc de donar-se a la bona vida com li havia dit a la Mort, es va fer fer pels millors fusters que va trobar una habitació tota de fusta, completament hermètica, i s'hi va tancar amb l'esperança que la Mort no hi pogués entrar i d'aquesta manera burlar-la. Però un dels fusters, en un descuit, va deixar una petita escletxa sense tapar i per allí va passar la Mort.

- Et volies escapar de mi, oi, trapella? - li va dir la Mort una mica ofesa.

- Sí, la veirtat - va confessar ell, pesarós - Però ja he vist que és impossible; per això et suplico que em donis tres dies, només tres dies, per poder gaudir de la bona vida. T'asseguro que aquesta vegada no els esmerçaré en tasques inútils. Fes-ho per la nostra vella amistat.

I la Mort, que malgrat la seva mala cara, en el fons és una bonifàcia, va accedir a donar-li tres dies més de vida.

Durant aquests tres dies el pobre va estar pensant com se'n podia sortir del tràngol i, finalment, li va semblar que havia trobat una manera. Quan passat el termini, la Mort se li va presentar, li va dir:

- He sentit a dir i, fins i tot jo mateix ho vaig poder comprovar l'altre dia, que tens la facultat d'aprimar-te i eixamplar-te per poder passar per les esquerdes, els forats dels panys i per sota de les portes, i m'agradair veure com ho fas. Et veuries capaç de posar-te dins d'aquesta carbassa de vi que hi ha damunt la taula?

- No hi ha cap problema - va dir la Mort, que a més de bonifàcia és una mica curta i no va adonar-se de que allò era un parany.

I en un instant es va aprimar, aprimar, fins a fer-se gairebé com un fil de cotó, i va entrar a dins de la carbasseta. Aleshores el pobre es vatreure un tap de suro de la butxaca i la va tapar ben tapada.

- Ho sento, amiga Mort, però no tenia gens de ganes d'acompanyar-te cap als teus dominis.

El pobre va amagar la carbasseta en un racó perdut de les golfes i es va dediar a viure com no ho havia fet fins llavors.

I van passar molt i molts anys que ningú no es moria. Hi havia pestes, guerres, fams i terratrèmols i totes les desgràcies que us vulgueu imaginar, però la gent no es moria. S'aprimaven, s'esllanguien, es convertien en veritables calaberes o s'omplien de nafres, però no es morien. Ningú se sabia avenir del que passava i tots els savis envellien intentat trobar-hi una explicació. Envellien, però no es morien.

Un dia uns quants nois van pujar a les folges de casa del pobre i van trobar aquella carbasseta on hi havia tancada la Mort. Pensant que era una pilota del temps antic, van començar a passar-se-la de l'un a l'altre, fent gresca. La Mort anava d'un cantó a l'altra i va acabar marejant-se com una sopa. "Si alguna vegada arribo a sortir d'aquí dins ja me les pagareu totes plegades". La pilota de les mans va passar als peus i puntada per aquí, puntada per allà, va anar a estavellar-se contra la paret. La carbasseta, resseca pels anys, es va esberlar i la Mort va sortir d'allí dins feta una veritable fúria. D'un cop de dalla va segar el cap a totes les criatures i es va llençar escales avall per anar a trobar el que tan astutament l'havia enganyada. Quan el pobre la va veure, va saber que ja no tenia res a fer i es va resignar a morir. I des d'aleshores que tothom es torna a morir quan li arriba l'hora.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

PANELLETS FÀCILS (I SANS)

Aquests panellets són ideals per a fer amb els nens, per la seva simplicitat i per que no cal forn. 
És la recepta d'una amiga meva. 
Ingredients:  
Aproximadament igual quantitat de pes de: 
- Pastanaga cuita 
- Sucre 
- Coco ratllat  
Preparació:  
Aixafar la pastanaga (que ha d’estar molt cuita) amb una forquilla fins que ens quedi un puré. 
Afegir el sucre i barrejar de nou. 
Finalment anar afegint el coco ratllat i amassant fins que quedi una pasta que no ha de ser massa compacta, només el just per poder formar les boletes. 
Un cop fetes les boletes, tornar-les a arrebossar amb coco ratllat i deixar-les un parell de dies que s’assequin una mica.


Bon profit!!!


diumenge, 18 d’octubre de 2015

SANT LLUC EVANGELISTA

Lluc  fou deixeble de Pau de Tars i autor de l'Evangeli segons Lluc i dels Fets dels Apòstols, escrits tots dos als voltants de l'any 70. Sabem que no era jueu perque havia nascut a Antioquia de l'Orontes i per que Pau el separa dels circumcisos (Col. 4, 14). De la seva manera d'escriure es nota que és un homed'educació grega. Es pensa que va ser metge de professió. 

Els Fets dels Apòstols és el més llarg i millor redactat escrit del Nou Testament, per la seva elaboració del grec com sols una persona culta i sàvia podria fer en la seva època. Lluc es féu cristià i conegué a Maria en una visita que va fer junt a Pau de Tars. Lluc va fer molts altres viatges junt a Pau de Tars en el seu camí per l'evangelització, pel que se sap Pau no era un home sa i potser necessità de l'ajut de Lluc per fer els seus viatges.
Després de la mort de Pere i Pau, no se sap bé el destí de Lluc, per alguns fou martiritzat per altres morí de vell. El que sí que sabem és que va seguir predicant per les tradicions a Macedònia, Acaia i Galàcia i que suposadament morí a Beòcia o Dalmàcia.
Les seves restes van ser a Tebes, d'on van ser traslladades el 357 a la basílica dels Sants Apòstols de Constantinoble. D'allí van passar a Pàdua (on hi havia una important comunitat d'origen grec) cap al 740-771 amb motiu del moviment iconoclasta, i avui es veneren a la Basílica de Santa Justina. Davant una invasió, el 899, el sepulcre va ser amagat i no es va redescobrir fins al 1117, data des de la qual l'església esdevé lloc de pelegrinatge. En 1354, l'emperador Carles IV va fer traslladar el cap a la Catedral de Sant Vit de Praga, on és encara.

Algunes curiositats:

Una mica de ciència:
El 1992, Hieronimos, metropolità ortodox de Tebes, va demanar al bisbe de Pàdua un fragment de les relíquies del sant, per tal de dipositar-les al que havia estat la seva primera tomba, a Tebes. Arran de la petició, es van examinar les restes per esbrinar si realment eren de Sant Lluc. La recerca va durar de 1998 a 2001. L'anàlisi determinà que les restes materials que acompanyaven el cos (robes, tauletes amb inscripcions, etc.) provenien de la regió mediterrània oriental i podien datar-se al segle IV. Les restes del cos en si es poden datar entre el segle I i el IV i eren d'un home d'uns 75-85 anys, provinent dels pobles originaris de Síria i no d'origen grec. Això, sense poder-ho confirmar, feia versemblant que el cos fos realment de Sant Lluc. El 2000, el bisbe lliurà al metropolità de Tebes una costella de l'esquelet del sant, "la més propera al cor" perquè hi fos venerada.

El símbol de Sant Lluc és el brau
Lluc és un nom llatí que significa "lluminós". 
Es diu Lukas en alemany i suec, Lukáš en xec, Luc en francès, Λουκάς (Loukas) en grec,  Luke en angles, Luca en italià i Лука (Luka) en rus.

Felicitem avui als Lluc, Lucas i Luca de l'escola!!

dijous, 15 d’octubre de 2015

SANTA TERESA DE JESÚS

El 28 de març d'aquest any s'han complert 500 anys del naixement de Teresa Sánchez de Cepeda i Ahumada, més coneguda com Santa Teresa de Jesús.

Teresa va néixer un dimecres a les cinc del matí, com va anotar el seu pare don Alonso Sánchez de Cepeda. Aquest, fill d'un jueu convers toledà, s'havia casat per segona vegada amb la noble castellana donya Beatriz de Ahumada. Des seu primer matrimoni portava tres fills i d'aquest segon naixerien vuit més, entre ells Teresa. «Érem tres germanes i vuit germans», va explicar la pròpia santa, que, segons ella mateixa admetia era la favorita del seu pare.

De nena era inquieta, s'explica que als 7 anys va convèncer al seu germà Rodrigo per anar els dos a terra de moros, buscant el martiri, però el seu pare els va agafar.
Als 13 anys Teresa s'havia quedat òrfena de la mare amb qui compartia confidències, devocions i el seu gust per la lectura. De les vides de sants, havia passat als llibres de cavalleries i d'en ells va aprendre a galantejar amb els seus cosins.
«Vaig començar a pintar-me ia buscar a semblar ia ser coqueta», recordava la pròpia santa.
El seu pare, preocupat, va decidir llavors internar-la en el convent de les Agustines de Gràcia de Àvila, on s'educaven donzelles nobles. Una greu malaltia l'obligaria a sortir del convent. No se sap res d'aquesta malaltia a la qual la santa només es va referir amb la frase
«Diome una gran malaltia, que vaig haver de tornar a casa del meu pare».

Durant la seva convalescència, el seu oncle don Pedro de Cepeda li va donar a llegir les Epístoles de Sant Jeroni que li farien decidir-se per prendre els vots i entrar a les carmelites de l'Encarnació. El problema és que el seu pare no està d'acord amb la seva decisió i de nou Teresa va decidir marxar de casa. Era l'any 1535:
«Aquell dia, a l'abandonar la meva llar sentia tan terrible angoixa, que vaig arribar a pensar que l'agonia i la mort no podien ser pitjors del que experimentava jo en aquell moment. L'amor de Déu no era prou gran en mi per ofegar l'amor que professava al meu pare i als meus amics ».
Teresa tenia 20 anys.

Al convent de l'Encarnació «viure feliç 27 anys, sent sempre, això sí, el centre de l'atenció i l'afecte de família, monges i seglars», assenyalen a la web del V Centenari de Santa Teresa de Jesús.
La santa havia de ser una dona bella, de cos fràgil i dotada d'una espiritualitat fora del comú. En 1538 es va emmalaltir una altra vegada. Davant el fracàs dels metges, el seu pare el porta a una curandera el tractament «deixa a la malalta mig morta», relata Montserrat Izquierdo en la seva obra «Teresa de Jesús. Amb els peus descalços ». Un any després, un paroxisme la portarà a les portes de la mort. Al convent de l'Encarnació li van preparar la seva sepultura i fins van celebrar un funeral, segons relata Izquierdo. No obstant això, quatre dies després, va tornar en si i va demanar que la portessin de tornada al convent.
«A la infermeria del monestir passarà tolida gairebé quatre anys fins veure curada, segons la seva pròpia confessió, per la intercessió de sant Josep», apunta l'escriptora.

Els anys següents van ser els més foscos per la santa, que va abandonar l'oració en 1542 i un any després va sortir del convent per cuidar el seu pare. L'home es va morir en aquell Nadal i Teresa tornar de nou al convent en el qual passaria deu anys més entre estats de desesperança i períodes d'oració.

En 1554, quan rondava els 40 anys, va tenir lloc la seva conversió definitiva davant un Crist nafrat. Aquell dia Teresa de Jesús comença la segona etapa de la seva vida. L'etapa de fundadora.
De llavors són les seves primeres visions i els seus temors d'estar sent enganyada «pel dimoni». La seva trobada en 1560 amb Sant Pere d'Alcántara la va tranquil·litzar. Poc abans havia tingut oportunitat de conèixer a Francesc de Borja, que també seria sant, i anys després mantindria una estreta relació amb Sant Joan de la Creu.
El 24 agost 1562 el Papa Pius IV li va concedir el seu trasllat amb quatre monges al petit convent de Sant Josep d'Àvila. La reforma del Carmel es posava en marxa. Recolzada pel general de l'Orde del Carme, va recórrer tots els camins d'Espanya fundant convents. Van ser 16 en tot just 20 anys: Àvila, Medina del Campo, Malagón, Valladolid, Toledo, Pastrana, Salamanca, Alba de Tormes, Segòvia, Beas de Segura, Sevilla, Caravaca, Villanueva de la Jara, Palència, Sòria, Granada i Burgos. No va poder complir el seu desig de fundar un convent a Madrid.
En aquests últims 20 anys de la seva vida va escriure Santa Teresa el «Llibre de la Vida», «Camí de perfecció», «Meditacions sobre dels Càntics», «Moradas del castell interior», «Exclamacions», «Fundacions», «Visita de descalces », les« Constitucions »per les seves monges, poesies i mig miler de cartes a més de 66« Comptes de consciència »per als seus confessors. Com que és una dona, Teresa no podia predicar, però sí que podia dir el que pensava a través de les cartes.

Acusada d'ensenyar coses d'enllumenats, Santa Teresa va haver de defensar-se davant el Tribunal de la Inquisició a 1575. La seva reforma va patir aquesta persecució que va estar a punt de desaparèixer, però en 1580 el papa Gregori XIII va concedir als descalços una província separada dels carmelites calçats mitjançant la butlla «Pia Consideratione».

Teresa de Jesús va morir el dia 4 i el seu enterrament va ser 24 hores després, el 15 d'octubre, allà mateix, al convent d'Alba de Torres. El seu cos es troba avui en una capella de l'Església de l'Anunciació de Nostra Senyora de Alba de Tormes.
En 1614 va ser beatificada per Pau V i el 1622 el papa Gregori XV la va canonitzar al costat de Sant Isidre Llaurador, Sant Ignasi de Loiola, Sant Francesc Xavier i Sant Felip Neri.
Va caldre esperar fins a 1970 perquè fos nomenada per Pau VI Doctora de l'Església, juntament amb Santa Caterina de Siena. La seva festa se celebra avui, 15 d'octubre.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

ETS SUPERSTICIÓS? DIMARTS I 13!!

Que dimarts i tretze porta mala sort és una superstició.

Una superstició és la creença, contrària a la raó, que atribueix una explicació màgica a coses que passen, objeros, números, etc ...
Per exemple una superstició és a dir que dimarts i tretze és un dia en què només poden passar coses dolentes.

Darrere de les supersticions s'amaguen símbols antics i sovint fets històrics caiguts en l'oblit.

Per exemple, el tretze és un número al qual se li atorga mala sort des de l'antiguitat i en moltes cultures diferents.
Per als cristians, tretze eren els comensals en l'Últim Sopar de Jesucrist i en l¡Apocalipsi el anticrist es esmentat al capítol 13...
En la Càbala jueva s'enumeren 13 esperits malignes...
Una llegenda escandinava compte que, en un sopar de déus en el Valhalla, Loki (l'esperit del mal) era el 13è convidat ...
I en el Tarot aquest número fa referència a la mort...

Però ¿i el dimarts? Perquè és el dia de la setmana dedicat a Mart, el déu romà de la guerra, la sang i la violència, que també va donar nom al nostre veí planeta vermell.

Així, des de temps medievals, a Espanya i Grècia, i també a Llatinoamèrica, es considera que la coincidència del dia del déu de la guerra i la mort amb el número de la mort porten "mala sort".

dilluns, 12 d’octubre de 2015

MARE DE DÉU DEL PILAR

Avui felicitem a totes les noies que es diuen Pilar.

La Mare de Déu del Pilar és la patrona de la Hispanitat perque Cristófol Colom va arribar a América un 12 d'octubre. La Verge del Pilar és venerada a la Basílica del Pilar de Saragossa. 

Diu la llegenda que l'any 39 dC, la Verge Maria, que llavors vivia a Jerusalem, es va aparèixer a Saragossa a l'apòstol Jaume, encoratjant-lo en la seva predicació; s'aparegué sobre un pilar de pedra, que quedà com a testimoni del miracle i es conservà des de llavors a l'església que s'aixecà en honor de la Mare de Déu.
El santuari dedicat a la Verge del Pilar a Saragossa és un dels més famosos santuaris d'Espanya i és considerat com la més antiga església de Maria en el cristianisme.

L'actual església és un edifici de proporcions gegantines amb una gran cúpula central, va ser construït el 1681 a partir d'un disseny de Francisco Herrera el jove. L'edifici fou decorat per artistes famosos amb pintures i decoracions de marbre, bronze i plata. Dins la Santa Capella, hi ha la petita estàtua de fusta de la Verge vestida d'ornaments preciosos en una columna d'alabastre. 

Tradicionalment, en honor de la Mare de Déu del Pilar se celebren grans festivals de l'11 al 18 d'octubre (també a Barcelona).

Una de les esglésies del Masnou està dedicada a la Verge del Pilar. Avui és la seva festa!

divendres, 9 d’octubre de 2015

AVUI RECORDEM A ABRAHAM

El nostre Déu es dóna a conèixer en la història, pels seus fets. Un dels primers és la seva elecció d'Abram, a qui crida i convida a sortir "fora de la seva terra", de la seva pàtria i de casa '(Gn 12, 1), per fer-ne «Abraham», és a dir, «el pare d'una multitud de nacions» (Gn 17, 5): «En tu seran beneïdes totes les nacions de la terra» (Gn 12, 3 ; Ga 3, 8) »

Abraham, el qual abandona les seves seguretats és el model de creient i símbol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam). 
Durant la seva llarga travessia del desert, metàfora de la vida de qualsevol persona, Abraham no es recolza gairebé mai en els seus coneixements previs ni en els seus béns. El seu caminar es recolza en el Déu, que el crida a una missió insospitada, en el Déu que es confia a ell, en el Déu que prova i aprova al seu millor amic.

En gairebé totes les cultures el caminant, el viatger, està lligat al naixement d'alguna cosa nova: Ulisses o Enees són un exemple. Però, a diferència d'ells, Abraham en sortir de la seva terra, surt del tot. Del lloc físic i del de l'espiritual. En la seva pàtria eren politeistes, però Abraham descobreix que només hi ha un Déu, diferent i insospitat, un Déu amic.

La Carta als Hebreus, en el gran elogi de la fe dels avantpassats, insisteix particularment en la fe d'Abraham: 
«Per la fe, Abraham va obeir i va sortir pel lloc que havia de rebre en herència, i va sortir sense saber on anava » (He 11, 8;  Gn 12, 1-4). 
Per la fe, va viure com estranger i pelegrí a la Terra promesa (cf. Gn 23, 4). Per la fe, a la Sara es va atorgar el concebre el fill de la promesa. Per la fe, finalment, Abraham va oferir al seu fill únic en sacrifici (cf. Hb 11, 17).

El pensador jueu Elie Wiesel ha escrit que Abraham és el pare dels creients perquè va saber endevinar que en els caminants que arribaven a la seva tenda podria ser acollit el mateix Déu.

Si coneixes algun noi que es digui Abraham, avui el pots felicitar: és el dia del seu sant

dimecres, 7 d’octubre de 2015

MARE DE DÉU DEL ROSER

Molta gent el du al cotxe, uns altres ho fan servir de collaret, els nens pregunten "I això què és?" 

El rosari és una mena de collaret que serveix per a resar. 
Esta dedicat a la Verge Maria. 
Quan recem el rosari recitem cinc parenostres i cinquanta avemaries. 

Per a no equivocar-nos, anem seguint amb les mans les boletes que ho formen. 

De cada grup de deu Avemaries es diu "Misteri" i serveix per a que reflexionem sobre episodis de la vida de Maria i de Jesús. 
Els Misteris son diferents cada dia. 

Els dilluns i els disabtes es preguen els MISTERIS DE GOIG, que son aquest cinc: 
1) L'Anunciació (quan l"angel Gabriel anuncia a Maria que Déu vol que sigui la mare de Jesús) 
2) La Visitació (Quan Maria va a veura a Isabel) 
3) El naixement de Jesús 
4) La presentació de Jesús al temple 
5) El retrobament de Jesús quan es va perdre al Temple de Jerusalem 

Els dimarts i els divendres es preguen els MISTERIS DOLOROSOS que representen el patiment per la mort de Jesús: 
1) La nit a l'hort de Getsemaní 
2) La flagel·lació 
3) La corona d'espines 
4) Jesús carregant la creu 
5) La crucifixió 

Els dimecres i els diumenges es recen els MISTERIS DE GLÒRIA, que representen i simbolitzen la divinitat de Jesús: 
1) La ressurecció 
2) L'Ascensió de Jesús al cel 
3) Pentecosta 
4) L'Assumpció de la Verge Maria 
5) La coronació de Maria com a reina del Cel 

Els dijuos es preguen els MISTERIS LUMINOSOS, que van ser aprovats oficialment el 2002 i recullen moments feliços per als cristians: 
1) El baptisme de Jesús
2) Les noces de Canà 
3) L'anunci del Regne de Déu 
4) La transfiguració de Jesús 
5) L'Eucaristia

Hi ha uns rosaris que es porten com a pulseres, es diuen "Decenaris" perque tenen deu boletes, segur que n'heu vist moltes

Si coneixes a alguna Roser, Rosario o Charo, felicita-les avui, és el seu sant.

diumenge, 4 d’octubre de 2015

SANT FRANCESC D'ASSIS

Avui és Sant Francesc d'Assís.
Parlar d'aquest sant és una tasca llarga, donada la seva gran importància.
Per fer un petit resum podriem dir que és un sant italià, que va fundar l'orde franciscà i un segon orde, femení, conegut com el de les Germanes Clarisses i que a més, és un dels primers autors literaris que fa servir la llengua italiana.

Va ser canonitzat per l'Església Catòlica el 1228, i la seva festivitat se celebra el 4 d'octubre i és el sant patró dels animals i el medi ambient.

El pare de Francesc d'Assis,  Pietro, va ser un mercader de teles reeixit. Poc és sabut sobre la seva mare, Pica. Francesc va tenir molts germans. Va ser batejat com a Giovanni Francesco Bernardone, però va ser conegut comunament com a Francesco, que vol dir "home de França" pel seu interès per la literatura que venia de França, de la qual el fascinaven particularment els trobadors. Resulta interessant notar la similitud entre l'estil de vida dels trobadors, lliures de tota possessió (l'antítesi de la vida que el seu pare volia per a ell), i l'estil de vida que més tard seguiria pel seu compte.
Rebel cap al negoci del seu pare i el seu interès per la riquesa, Francesc passaria la major part de la seva joventut llegint llibres (irònicament els diners del seu pare li va garantir una excel·lent educació i es va convertir en poliglota, parlant amb fluïdesa diversos idiomes, incloent-hi el llatí) o bevent i gaudint la companyia dels seus amics, els quals eren en la seva majoria fills de nobles. Poc després es trobaria desil·lusionat amb el món del seu voltant. 
Un relat de la seva joventut conta que en una ocasió els seus amics i ell es van trobar amb un captaire en tornar a les seves cases després de divertir-se. El captaire els va demanar ajuda, davant el que els seus amics tan sols van ignorar les seves paraules. Francesc, per contra, va donar a l'home tot el que tenia a les seves butxaques. Els seus amics ho van prendre a burla per la seva estupidesa i, en tornar a casa seva, el seu pare el va reptar enardit.

L'any 1201 es va unir a una expedició de l'exèrcit contra Perusa. Va ser fet presoner i va romandre captiu durant més d'un any. És probable que aquell any determinés la seva conversió.

Es diu que quan va començar a abandonar els jocs i les festes dels seus antics companys i ells li van preguntar  si és que pensava casar-se, ell va respondre: 
"Sí, amb una núvia molt més digna de la que hàgiu mai vist". Francesc es referia a la "Dama Pobresa", com després l'anomenaria.

Després d'un pelegrinatge a Roma, va tenir una visió en què va escoltar una veu que li va indicar que devia restaurar l'església de Déu que havia caigut en decadència. Francesc va entendre que havia d'arreglar la capella de Sant Damià, prop d'Assís. La capella es trobava molt malmesa i Francesc va haber de vendre el seu cavall i teles del mercat del seu pare per fer complir el seu objectiu.
El seu pare, Pietro, indignat va intentar fer-lo entrar en els seus cabals, primer mitjançant amenaces i després tancant-lo en la presó familiar, castigant-lo corporalment. Després d'una entrevista en presència del bisbe, Francesc va renunciar a tota expectativa del seu pare, deixant fins i tot les peces per ell atorgades i per un temps es va convertir en captaire.
Temps més tard va retornar a la capella de Sant Damià per a acabar de restaurar-la. al seu voltant es va anar reunint un grup de seguidors que després  de rebre l'aprovació del papa Innocenci III (el 1210) foren coneguts com a franciscans. 

El 1219 s'uní a la croada d'Egipte i visità Palestina. De retorn a Itàlia centrà tota la seva doctrina en la pobresa:  Francesc cantava a les places, estimava la natura, predicava als ocells i apaivagava les feres. 
El 1224 va ser marcat amb els estigmes de la passió de Crist, al turó d'Alvèrnia; és el primer cas conegut de la història en què li aparegueren estigmatitzacions visibles i externes.
Morí el 1226, malalt i cec.
El 1228 fou canonitzat pel papa Gregori IX.


A Sant Francesc es deu la primera representació del pessebre, que va fer en una cova de Greccio. 
Poc abans de morir va compondre el seu himne al germà Sol o de les Criatures, que vist amb una perspectiva actual, hom pot considerar-lo tot un càntic a l'ecologisme.
L'ordre dels franciscans ha jugat un paper determinant en la història de l'església per la seva defensa de la pobresa i la relació personal amb Déu.
Podem veure pel·lícules sobre Francesc d'Assís, com per exemple: Francesco, giullare di Dio, de Roberto Rossellini (1950), 
Francis of Assisi, de Michael Curtiz (1961), 
Fratello sole, sorella luna, de Franco Zeffirelli (1972) 
Francesco, de Liliana Cavani (1989). 



dissabte, 3 d’octubre de 2015

VALIVAN

Valiván és una empresa familiar dedicada a produir audiovisuals infantils de contingut cristià.
La componen els pares (Valeria i Iván, d'aquí el nom) i quatre fills: Jaume, Maria, Josep i Maria Valeria.
La seva fi és evangelitzar i posar a l'abast de pares de família, professors, catequistes, sacerdots, etc. la major quantitat possible de material, al menor coste.
La seva proposta comunicadora consisteix en adaptar els continguts bíblics d'una manera atractiva, alegre i propera a les vivències normals del nen d'avui, sense perdre la riquesa i profunditat dels textos originals.
Aquest enllaç ens permet veure un trailer de "La Casita Sobre La Roca"

divendres, 2 d’octubre de 2015

ELS MISTERIS DE LA PREHISTÒRIA

La Prehistòria abraça un període de temps que comença amb l’origen de l’espècie humana, i s’estén fins l’aparició de l’escriptura. Parlem, per tant d'un període que no sabem ben bé quan comença (calculem més de dos milions d'anys) i que termina allà pel 3.500 aC. 


Només podem conèixer l’activitat humana durant aquest període de temps tan llarg, a través de testimonis arqueològics. 
Podem dir que al Paleolític (edat de la "pedra antiga") la humanitat vivia de la caça i la recol·lecció, i era nòmada. 


Afegirem poc més: en el Neolític (edat de la "pedra nova"), els éssers humans van aprendre a domesticar animals i a cultivar la terra, i la espècie es va tornar sedentària. 
Les primers notícies escrites de la Península Ibèrica ens van arribar gràcies als grecs i els romans, quan ja la Història havia començat.