dimarts, 10 de novembre de 2015

Dia Mundial de la Ciència al Servei de la Pau i el Desenvolupament

Aquest dia neix amb la intenció de renovar el compromís de la ciència com a promotora de la pau i el desenvolupament, posant un èmfasi especial al seu ús responsable en benefici de les societats i, en particular, a favor de l’eradicació de la pobresa i la seguretat humana. Alhora, pretén sensibilitzar la població de la importància de la ciència, bo i pal·liant els buits existents entre aquesta i la societat.

dilluns, 9 de novembre de 2015

EL SANT CRIST DE BALAGUER

Avui ens toca revisar una d'aquelles històries que es barrejen amb la llegenda: El Sant Crist de Balaguer.
Ja l'any 1585 trobem escrita la llegenda del Sant Crist que s'ha transmés de pares a fills a Balaguer i que tot seguit explicarem. Però sembla ser que tots els documents referents a l'arribada del Sant Crist a Balaguer van desapareixer, probablement cremats en la destrucció del Castell Formós.

La llegenda diu que la imatge del Sant Crist fou construida per Nicodem, que havia estat profundament commogut per la mort de Crist a la creu i volia fer reflectir aquell sofriment diví sobre la fusta. Va anar plasmant a poc a poc el cos de Crist però, en arribar a la cara, Nicodem no reeixia a representar tant sofriment. Després de molts esforcos estava cansat i descoratjat i s'adormí. Mentre dormia somnià que uns angelets feien el rostre a la imatge. Es despertà i veié esculpit en la fusta el rostre del Crist tal com ell volia fer-lo.

Nicodem va portar la imatge a la seva casa de Jerusalem. Maria i els apòstols la varen anar a veure i davant la perfecció d'aquella imatge, van agenollar-se i la van besar.

Durant una de les persecucions dels cristians, la imatge fou traslladada a Beirut, on fou venerada en un soterrani per un grupet de cristians que fugien dels turments. Un dia els cristians van haver de fugir i van deixar la imatge en un armari. Després de molts anys, aquella casa fou comprada per un jueu que es deia Eleazar More.

Eleazar More va ser acusat de ser cristià per uns jueus que varen descobrir la imatge en l'armari durant una festa. Eleazar, per desmentir l'acusació, va fuetejar la imatge i li va clavar un punyal al pit. Un gran doll de sang va brollar de la ferida i tots quedaren meravellats. Molts jueus es convertiren al cristianisme i durant molts anys el Sant Crist de Nicodem fou adorat en la sinagoga de Beirut, convertida en església catòlica.

Quan els àrabs van envair la ciutat de Beirut van tirar la imatge al mar Mediterrani. Aquesta va travessar el mar fins arribar al riu Ebre. Va pujar contra corrent fins arribar al riu Segre i va remuntar Segre amunt fins arribar a Balaguer.

Els balaguerins van voler treure la imatge del riu però no podien aconseguir-ho. Avisades les monges clarisses, van baixar totes en processó. La mare abadessa es va agenollar vora el riu i una onada d'aigua va atansar la imatge als seus bracos. Amb molta devoció i seguida de totes les monges clarisses i de tot el poble de Balaguer la mare abadessa va pujar la imatge al santuari on encara avui és venerada.

divendres, 6 de novembre de 2015

Dia Internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats

El 5 de novembre de 2001, l'Assemblea General va declarar que el 6 de novembre de cada any fos el Dia Internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats.

Encara que la humanitat sempre ha comptabilitzat les seves víctimes de guerra en termes de soldats i civils morts i ferits, ciutats i mitjans de vida destruïts, amb freqüència el medi ambient ha estat la víctima oblidada. Els pous d'aigua han estat contaminats, els cultius cremats, els boscos talats, els sòls enverinats i els animals sacrificats per obtenir un avantatge militar.

A més, el Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (PNUMA) assenyala que en els últims 60 anys almenys el 40% dels conflictes interns han tingut alguna relació amb l'explotació dels recursos naturals, tant per ser considerats de «molt valor», com la fusta, els diamants, l’or, els minerals o el petroli, com per ser escassos, per exemple, la terra fèrtil i l'aigua. Quan es tracta de conflictes relatius als recursos naturals es duplica el risc de recaure en el conflicte.

Les Nacions Unides concedeix gran importància a garantir que l'actuació sobre el medi ambient és part de la prevenció de conflictes, del manteniment de la pau i de les estratègies de consolidació de la pau, perquè no pot haver-hi pau duradora si els recursos naturals que sostenen els mitjans de subsistència i els ecosistemes són destruïts.


dijous, 5 de novembre de 2015

ZACARIES I ELISABETH, ELS PARES DE JOAN BAPTISTE

Zacaries era un sacerdot jueu marit d'Elisabet, cosina de la Maria, mare de Jesús, i pare de sant Joan Baptista.

Diu l'Evangeli segons Lluc que l'arcàngel Gabriel se li aparegué, i li anuncià que tindria un fill (Joan). Zacaries dubtà de la paraula del missatger diví, perquè Elisabet era una dona gran i estèril. Com a càstig per la seva incredulitat, Zacaries va perdre la capacitat de parlar i només la va recuperar en el moment en què sant Joan fou circumcidat.

Quan Elisabet ja era embarassada, rebé la visita deMaria, que estava embarassada de Jesús: el fet és conegut com aVisitació.
Les paraules d'Elisabet beneint Maria són molt conegudes i van donar lloc a l'oració cristiana de l'Ave Maria:
«I quan s'apropava, Elisabet sentí la salutació de Maria, i l'infant es mogué en el seu si. I Elisabet fou plena de l'esperit de Déu i cridà en alta veu:
"Beneïda ets entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre".»

 Lluc, 1, 41-42






dimecres, 4 de novembre de 2015

SANT CARLES BORROMEU

Avui celebren el sant els Carles, las Carlotes, les Carolines, les Carlas...

Anem a conèixer algunes curiositats:

Pot ser no sabem que el seu nom, Carles,  vol dir "home prudent" i que el Sant d'avui es diu Carles Borromeu.

En Carles Borromeu era italià, fill del comte milanès Giberto Borromeo.

El nostre sant va nàixer el 2 d´octubre de 1538. Aquell any ja s'havia descobert Amèrica i es van fundar ciutats com Santafé a Bogotà o Sucre a Bolivia. A Europa l'imperi Turc havia declarat la guerra a Moldavia i Carles V i Francesc I de França signaven una treva, sent el Papa Paulo III el mitjancer.

Carles estudià Humanitats a Milà i Lleis a Pavia, on es doctorà en Dret Civil i Canònic. Nomès amb 21 anys ja va ser nomenat cardenal  (sense ser ordenat prevere) pel fet de ser nebot del papa Pius VI, que seguint els costums despòtics del moment col·locà els seus parents en càrrecs de confiança. Carles va ser nomenat administrador diocesà de Milà, tot i que vivia a Roma, pel fet que era la mà dreta del papa.
Però una cosa va determinar que Carles no fon un noi ple de poder i que es dediquès a gaudir del luxe i abusar dels mes febles: el seu germà gran Frederic, va morir de sobte y Carles es va aadonar de que la vida tenia un sentit. Malgrat que ja era cardenal, va començar a leshores a ser cristià. Per això va ser ordenat prevere i consagrat bisbe. A partir d´aquell moment va viure una vida espiritual fonda, d´acord amb el ministeri rebut. Va reduir les persones que vivien al palau, fomentà els dejunis, la pregària i la vida ascètica. Fins i tot aconseguí que el papa reduira l´excés de luxe.

Carles va ajudar a reemprendre el Concili de Trento, que portava 10 anys interromput. El 18 de gener de 1562 es van tornar a reunir els pares conciliars, per continuar el concili iniciat el 13 de desembre de 1545 i acabar la tercera etapa d´aquesta assemblea, que tingué lloc el 4 de desembre de 1563. El concili promogué la reforma dels costums, tant dels capellans, com dels fidels, la missió dels bisbes i l´Eucaristia.

Després del concili Carles es traslladà a Milà com a arquebisbe, on posà en pràctica els documents conciliars. Si abans els bisbes eren senyors feudals o prínceps envoltats de luxe, Carles va ser un  pastor pròxim als pobres, que es preocupava del seu poble.
Preocupat pels futurs capellans, Carles afavorí la creació de seminaris, per assegurar la formació intel·lectual i pastoral dels candidats al presbiterat.

L´arquebisbe Carles va tindre també una sol·licitud extrema pels afectats per la pesta, que assolà Milà el 1576. Ell mateix visitava i atenia els malalts. De retorn d´un viatge, en arribar a Milà el 2 de novembre de 1584, ja malalt, la seva salut es va agreujar.
Morí la nit del 3 al 4 de novembre d´aquell any.
Va ser canonitzat l´1 de novembre de 1610 pel papa Pau V.

Sant Carles va ser amic d'altres sants com  Sant Francesc de Borja i Sant Felip Neri.

Sant Carles és el patró de la banca.

dimarts, 3 de novembre de 2015

EL SORPRENENT FRA ESCOMBRA

Avui celebrem Sant Martí de Porres, conegut com a Fra Escombra. Com molts altres sants, ens trobem davant d'un personatge curiós.

Martí va néixer al Perú, a la seva capital que es diu Lima, el 9 de desembre de 1579 i va morir el 3 de novembre de 1639.
El seu pare es deia Joan de Porres i era cavaller de l'Orde d'Alcántara. Era espanyol, no peruà, nascut a Burgos. 
La seva mare es deia Anna Velázquez i era una esclava negra alliberada, que havia nascut a Panamà.

Martí va ser batejat el 9 de desembre de 1579 a l'església de Sant Sebastià de Lima. La seva mare el va criar tota sola, per què el seu pare va ser destinat a Guayaquil, però va morir i el pare es va portar amb ell a Martí i a la seva germaneta Joana amb uns parents. Aquests familiars, com molta gent a la seva època, estaven plens de prejudicis i només van acceptar a la Joana, que era més clara de pell. En Martí era massa negre i va haver de tornar a Lima. Allà el va cuidar una senyora anomenada Isabel García Michel.

El 1591 va rebre el sagrament la confirmació del bisbe, després sant, l'arquebisbe Toribio de Mogrovejo. Va entrar com a aprenent de farmacèutic i va aprendre molt sobre medicines. També va aprendre l'ofici de barber, que llavors també feien operacions senzilles de cirurgia menor.

A mesura que creixia sentia que l'atreia la vida religiosa i va voler entrar en l'orde de Sant Domènec, que coneixia pel proper convent de Nuestra Señora del Rosario. Però novament el seu color de pell li va impedir ser prevere i es va conformar de ingressar com a germà. Axó va passar a l'any 1594.
La seva feina al convent consistia a fer tota mena de treballs domèstics i humils, com un criat, a canvi de l'allotjament. Així van passar nou anys. El 1603 va ser admès com a germà a l'orde i, malgrat l'oposició del seu pare, va fer els vots solemnes el 1606.
Al convent, Martí va fer de barber, sagnador i infermer.
A la seva cel·la, a la vora de la infermeria, sempre hi havia malalts pobres. Com Martí coneixia les herbes medicinals, ell mateix les plantava en l'horta del convent. També guaria als animals que trobava ferits o malalts. A casa de la seva germana allotjava gossos i gats malalts, mentre sanaven.
A més, parlava de Jesús als pobres, sobretot negres i indis, que venien a sentir-lo. Amb l'ajut d'alguns nobles i del virrei, el comte de Chinchón, va fundar l'Asilo i Escuela de Santa Cruz, per a reunir els orfes, pobres i gent sense feina de la ciutat i ajudar-los a sortir de la seva situació.

Martí acceptava qualsevol tasca, per humil que fos, amb goig. Una vegada que el convent estava en crisi i havia de vendre part dels seus béns, Martí es va oferir al prior perquè el vengués també a ell com a esclau; el prior, commogut, va refusar l'oferta.
Diuen que era vegetarià i que estava tan ocupat que només dormia dues o tres hores al dia. Feia servir sempre el mateix hàbit vell, fins que el prior l'obligà a canviar-lo per un de nou.
Sobre Sant Martí de Porres hi ha moltes llegendes de fets sobrenaturals: tenia aparicions de Maia, episodis de bilocació (estar en dos llocs alhora), llums que l'acompanyaven, etc.
Sobre la bilocació es diu que, sense haver sortit mai de Lima, va ser vist a Mèxic, Àfrica, Xina i el Japó, on animava els missioners que es trobaven en dificultats o guaria malalts. Altres episodis més casolans afirmen que encara que la porta fos tancada o ell estigués tancat a la seva cel·la, entrava a les habitacions dels moribunds per a ajudar-los. Preguntat sobre com ho feia, deia: "Tinc les meves maneres d'entrar i de sortir".
Les llegendes d'ell també afirmen que feia germinar les plantes abans d'hora i que els animals obeïen les seves ordres. Es conta que feia menjar plegats i del mateix plat un gos, un gat i un ratolí, sense que hi hagués cap problema.
Altres testimonis afirmaren que l'havien vist levitar (aixecar-se del terra i flotar) mentre pregava, i que llavors no veia ni sentia la resta de gent.
També va tenir el do de la vidència, i podia preveure necessitats d'altres persones o per a predir fets de la vida, com el dia de la seva mateixa mort.

A setanta anys, Martí de Porres va caure malalt i anuncia que moriria aviat. La notícia va causar commoció a la ciutat, on ja era molt estimat. El virrei va anar a acomiadar-lo i a demanar-li que vetllés per ell des del cel. Mentre els seus germans dominics cantaven el Credo, va morir la nit del 3 de novembre de 1639.
El seu enterrament va ser una manifestació ciutadana de dolor.

Malgrat tot aquest amor que despertava, la seva vida exemplar i la veneració que li retien negres, mulats i indis, la societat colonial, regida per blancs, no va promoure la seva santificació. Si bé es va coençar aviat el procés de beatificació, es va allargar fins al 1837, quan va ser beatificat per Gregori XVI. Finalment Joan XXIII, gran devot de Martí, el va canonitzar el 6 de maig de 1962.

dilluns, 2 de novembre de 2015

VOCABULARI: CEMENTIRI O TANATORI?

Tanatori o cementiri?

No son ben bé paraules sinónimes encara que s'asemblen. 
Totes dues venen del grec. 
Cementiri vol dir "dormitori". Es un terme cristià: els morts esperen la ressurrecció al dormitori, reposant. 

Tanatori, en canvi, és el lloc a on es porten els difunts abans de ser enterrats. 
El significat no es tan esperançador. Ve de "Tánatos". Tánatos és la personificació de la mort. Fill de Nix (la Nit) i germà bessó de Hipnos, (el Son). 
El representaven com a un jove alat amb una espasa al costat i molt lligat a les Moires, personatges que filen el destí dels humans (que acaba amb la mort).




diumenge, 1 de novembre de 2015

TOTS SANTS

Quan parlem de Tots Sants ens endinsem en una festa cristiana que té arrels anteriors al cristianisme en moltes cultures.
Com a festa cristiana Tots Sants fou instituïda al segle VII, quan el papa Bonifaci IV va pensar en una solució pel Panteó romà.
El Panteó era un temple pagà dedicat al déus dels romans, construit per Marc Agripa com a mostra de gratitut per afavorir-lo en les dures batalles que va guanyar contra Marc Antoni i Cleòpatra.
Què es pot fer amb un temple pagà quan ja ningú creu en els seus déus?
Bonifaci IV va prendre una solució eficient i raonable: va decidir purificar-lo  i consagrar-lo en honor a la Verge i a tots els màrtirs cristians.
També va decidir que cada 1 de novembre se celebrés una festa en el seu honor i va concloure que durant aquest dia es fes una missa en honor als morts i un pelegrinatge al cementiri per fer una visita solemne als difunts.
Més tard, la festa s'estengué a tots els sants i Gregori IV en fixà la celebració el primer de novembre.

Al final del segle X li fou agregada, l'endemà, la commemoració dels fidels difunts.
Un segle després, els monjos de l'Cluny van formalitzar l'esdeveniment creant un dia de Commemoració dels Fidels Difunts. Es diu una missa en honor als morts i, després, es fa una visita al cementiri per dur flors als difunts i arreglar una mica la seva tomba.